Un decàleg d’educació per a la pau

En temps de guerra o de guerres, encara que les vegem llunyanes, serà bo que parlem de pau. En temps de desobediència i violència a algunes aules, serà convenient reflexionar sobre l’educació per a la pau. El decàleg que escriuré a continuació és de M. Carme Boqué, mestra, pedagoga i postgraduada en mediació i resolució de conflictes. La meva tasca serà comentar-lo, des del meu punt de vista, i segons veig la situació a l’ensenyament, avui en dia. Aquest és el decàleg, que com diu la seva autora, podria donar lloc a un llarg debat:

No es pot educar per a la pau sense predicar amb l’exemple.

No es pot educar per a la pau en un entorn on acceptam i justificam la violència.

No es pot educar per a la pau sense generar experiències de pau.

No es pot educar per a la pau sense trobar maneres d’expressar i comunicar la pau.

No es pot educar per a la pau des de la passivitat de les persones.

No es pot educar per a la pau des de la superioritat jeràrquica.

No es pot educar per a la pau dels uns excloent dels altres.

No es pot educar per a la pau sense enfrontar-se amb els conflictes.

No es pot educar per a la pau quieta, impermeable al sofriment.

No es pot educar per a la pau només a les escoles.

Aquest és el decàleg, ja es pot iniciar el debat. En aquest escrit només faré que iniciar-lo. Infinits d’altres punts de vista el podran millorar i molt.

Tothom està d’acord que s’ha de predicar amb l’exemple, però són pocs els que ho practiquin. Els i les nostres alumnes veuen com hi ha molts de pares que no exerciten precisament la pau, igualment veuen molts de mals comportaments públics com en els camps de futbol, a vegades fins i tot els diputats d’algun parlament, i especialment això mateix passa amb els seus herois a la televisió, i molts d’altres exemples que fan que aquesta primera recomanació es compleixi massa poc.

Justifiquen la violència aquells pares i mares que aconsellen que la violència es combat amb violència. Justifiquen la violència els que permeten que es facin guerres on morirà molta gent innocent, en nom del poder, de la venjança i en nom de no se sap ben bé quina classe de patriotisme. Exemples d’aquests estan avui a l’ordre del dia.

Quines experiències de pau generam cada dia a les escoles? A part de la celebració del dia de la pau, en generam algunes? Com reaccionam davant la violència d’alguns o d’algunes alumnes? Acabam els conflictes de cop, sense explicacions i amb càstigs, o intervenim, analitzam i reconduïm el conflicte fins arribar a la seva solució?

Som capaços de respirar i transmetre una atmosfera de pau al nostre voltant, encara que sorgeixin dins la classe conats de violència? Tendrem les capacitats adequades per reaccionar sense alterar-nos davant un conflicte violent? Ja sé que això és molt difícil, però és possible aprendre a actuar transmetent aquesta pau tan necessària per a la convivència? O la societat és tan violenta que és impossible aconseguir-ho?

No hi ha hagut cap invonvenient per haver après a esser egoistes. El nostre egoisme, el nostre benestar, la nostra comoditat han fet que haguem ignorat o que ignorem moltes coses que passen, o bé al nostre voltant, o bé en llocs llunyanys. Aquest egoisme ens impedeix que puguem comunicar de manera activa la pau.

No ensenyarem la pau si la volem imposar. El respecte no s’aconsegueix des de la superioritat que ens atorguen els títols, el lloc de feina o l’edat. Educarem per a la pau si som capaços de transmetre-la per tots els porus i des d’una igualtat que aconseguirem a través de la raó i a través d’esser conseqüents amb els nostres actes.

Dins la nostra pau hi han de caber tots, fins i tot els violents. No podem seguir educant que uns són els bons i els altres són els dolents. Tots tenim coses que poden millorar. Tots actuam bé, i a vegades, malament. Tots tenim dret a viure en pau. Tots tenen dret a viure en pau. L’ús de la raó i de la serenor ha de servir per trobar la pau en els llocs on s’ha perdut.

A vegades la comoditat pot arribar a fer que vulguem ignorar els conflictes. A vegades hem vist una baralla a l’escola i li hem donat l'esquena. A vegades ens llevam de damunt un alumne que protesta, dient-li que no molesti. Per aconseguir la pau s’han d’estudiar els possibles conflictes, les probables causes, les efectives raons per analitzar-les i trobar les solucions.

Aquesta recomanació, la novena, la veig molt semblant a la cinquena, i, per tant, així la interpret. El nostre egoisme ens pot fer impermeables al sofriment dels que pateixen perquè no viuen en pau.

La desena és una de les més importants. L’escola tota sola no pot resoldre massa problemes. L’escola juntament amb els pares i mares, d’acord amb les actuacions que es fan al poble, i amb actuacions semblants de tota la societat pot aconseguir posar les bases per arribar a aconseguir una educació per a la pau. Fins ara, això no ha ocorregut, això no vol dir que no s’hagin fet passes per intentar-ho.

                                                                                              Joan Lladonet