El Forn de Can Pomaret compleix 100 anys

 

En parlar de can Pomar tot d'una se'ns fan evidents moltes sensacions d'aquelles més agradables, can Pomar és sinònim de coses bones, és una recreació dels sentits, una temptació constant.... i és molt més que tot això, és el resultat de la feina de distintes generacions dedicades a la noble tasca de convertir la seva feina quotidiana en una vertader art. I anant fent ha passat un segle des del primer moment en què començaren foc al forn i per aquest motiu hem volgut, ara, retre'ls un petit homenatge, per això -i perquè sinceramente s'ho mereixen- hem mantigut una xerrada amb l'amo en Francesc Pomar i Mir, una baula en aquesta cadena que van iniciar els seus padrins i que ja te la continuïtat assegurada.

Com varen ser els inicis del forn de can Pomaret?

Els meus padrins Francisca i Francesc Pomar varen posar el forn en marxa l'any 1902, enguany fa cent anys. En aquells moments ja tenien mossos que no només feien feina al forn sinó que també hi vivien. Eren com a de la casa. Dormien al segon pis, menjaven en família. Abaix hi havia l'obrador, al primer pis hi vivien els padrins i a dalt de tot, al porxo, hi dormien els mossos. Aquest costum va durar molts d'anys. De fet, fins que jo i la meva dona vàrem agafar el negoci. Record que un dels mossos que va tenir el meu padrí va ser son pare d'en Jaume Mas, el capellà. Li deien N'Andreu Catlar.

He de dir que el meu padrí ja estava molt preparat en pastisseria pel seu temps. Ja n'havia anat a prendre a Barcelona, fins i tot hi va tenir una pastisseria a mitges amb un altre, però després l'altre soci se'n va anar cap a Amèrica duent-se el que era seu i el que no ho era i va haver de tornar cap a Campos i posar aquest forn.

No només era forn, ja també feien pastissos, això si només els dissabtes i els diumenges. Però el meu padrí ja va fer feines molt novedoses en pastisseria: tambó d'ametla, pasta de full, palos, merenga, a part de les ensaïmades que feien tots els forns de la vila.

Curiosament, el meu padrí va començar allà on era el Banc de Bilbao, però des cap d'uns anys ho va haver de deixar perquè l'amo ho volia per a ell. Però ara ja fa una partida d'anys que el tornam a utilitzar i això és una cosa emocionant perquè tornam a utilitzar el que havia estat el lloc d'origen del negoci.

Tota la feina, tant de pa com de pastissería, es feia abaix al celler i havien de pujar a coure-ho al forn "moruno". Es coïa al forn de llenya, però no de rabasses sinó de feixos. Una feina de les més dures era que, una vegada que el forn havia acabat de cremar, s'havia d'escombrar (retirar el caliu i llavors amb un pal i amb un pedaç banyat damunt el cap granàvem damunt la sola fins a deixar-ho ben net). Si la feina es feia abaix supòs que era perquè feia més fresca i es podia controlar millor la fermentació.

Mon pare va agafar la tasca molt jove perquè va perdre son pare molt prest. El padrí quan va morír només tenia 51 anys i per tant, mon pare als 21 anys va haver d'agafar el timó amb el costat de sa mare i més tard, amb l'ajuda de ma mare.

Quan era petit record que fèiem cada dia panets i ensaïmades i els pastissos només els caps de setmana i a les festes de sants: sant Antoní, sant Josep, sant Joan, sant Miquel... i llavors les primeres comunions. Com que les comunions es feien totes el mateix dia i no hi havia càmeres, molts d'anys havíem d'haver de fer feina tres dies i tres nits sense anar a dormir. Era una vida molt dura, no és com ara que amb les noves teconologies tens moltes ajudes. La meva padrina era l'encarregada de fer els bunyols amb un fogó de carbó i sempre havíem d'estar pendents d'ella: quan no li faltava carbó li faltava oli. També fèiem rosaris, coques bambes per Nadal i per Pasqua, panades. S'usava repartir el pa per les cases, coure les panades que ens duien les mestresses de casa. També enviàvem panets i ensaïmades amb el tren a S'Alqueria Blanca, Ses Salines, Calonge, S'Horta...

En quin moment podem dir que es comencen a introduir els canvis més importants en el vostre negoci?

Després de casat, vaig anar a un curset de pastisseria a Sant Cugat del Vallés, l'any 64 i allà jo vaig veure un horitzó on podia desenvolupar la professió de pastisseria, també va coincidir amb el boom del turisme i, tot això va fer que amb la meva inquietud com a empresari jove vaig voler revolucionar amb noves matèries, amb nous productes. Allà vaig conèixer molts productes que a Mallorca no s'havien conegut mai com les pastes de te, els croíssants, els bombons, les mones de Pasqua, el roscon de Reis, les tortades gelades o semigelades, la rebosteria, la trufa... Fins aleshores el màxim que havíem fet era muntar nata per farcir ensaïmades. Quan vaig venir del viatge ja vaig comentar amb mon pare que aniria bé muntar un obrador únicament per pastisseria i així ho férem al pati que abans s'utilitzava als diumenges horabaixa per venir a menjar un gelat, o estar una estona a la fresca... Aquest pati es va cobrir i es va fer l'obrador i a partir d'aquí ja vàrem començar a fer pastisseria cada dia, repartir tortades pels hotels, vaig fer molts de cursos, també vaig muntar una escola de pastisseria a Campos l'any 68 per alumnes de tota Mallorca, vaig contactar amb un gran pastisser de León i venia aquí a fer-nos cursos i després jo anava a León també a fer-ne.

Quina acollida va tenir l'escola de pastisseria que vàreu muntar?

A l'escola de pastisseria va venir molta gent important, com n'Espinàs de Barcelona, que va fer un curs de mones de Pasqua, entre molts d'altres. Crec que aquests cursos varen ser molt positius perquè vàrem aprendre molt un dels altres, fins en aquells moments molts de forners i pastissers es miraven com els fesols i tenien en secret totes les seves receptes; l'escola de pastissería va servir per obrir-se uns cap als altres perquè és ben clara una qüestió: qui sap qualque cosa i ho transmet a la resta sempre s'enriqueix. N'hi ha que pensen que per tenir-ho en secret són els més rics del món i van ben equivocats: el que és més guapo és passar-ho sense cap tipus de complex i les persones que reben de tu, automàticament o bé per agráiment o com a senyal d'alegria et transmeten el que saben ells. I això funciona sempre.

L'escola va durar catorze o quinze anys, però quan vàrem fer les ampliacions ho vàrem deixar.

Heu servit a altres forns o sempre heu treballat per a vosaltres?

De l'any 70 al 79 vàrem tenir una panificadora al camí de Ses comunes on fèiem feina per als hotels: pa i pástisseria, però aviat ho vaig deixar anar perquè l'hosteleria et demana preu però no qualitat i això no anava dins la línia que jo volia per al meu negoci. Jo he volgut oferir sempre la màxima qualitat í vàrem tancar la panificadora. Em vaig estimar més fer feina per sevir a les nostres botigues, perquè per servir als hotels ens quedàvem sense rebosteria. No vaig voler jugar a aquesta guerra de I'hosteleria, vaig voler fer la feina el millor possible i els nostres fills han crescut també amb aquesta idea.

Al 88 vàrem fer una expansió cap a Palma ja que tots els fills volien continuar amb la professió de pastissers. Per a la meva dona i per a mi, ens bastava amb el forn de Campos però veient els fills vàrem expandir-nos cap a Ciutat.

I el negoci ha seguit creixent, vos heu fixat un límít?

Actualment som 46 persones que feim feina a l'empresa. Crec que el millor de tot és que tot el que venem a les nostres botigues ho feím nosaltres.

En aquests moments tenim quatre tendes: dues a Palma i dues a Campos i trobam que és el que podem dominar amb l'equip familiar que tenim i no volem créixer més. Si volguéssim tenir més tendes perdríem la nostra identitat com a artesans i no volem perdre de cap manera la imatge que tenim.

Deu ser un motiu d'orgull que la paraula Can Pomar o Can Pomaret, com deim aquí, sigui sinònim de qualitat.

És clar que sí. Nosaltres tenim vàries anècdotes relacionades amb aquest punt, una és aquesta: L'any 87, en ocasió de les nostres noces d'argent vàrem anar de viatge a París i aquest dia sopàrem a Màxim"s ó i, estàvem conversant allà quan de sobte, al costat de nosaltres, hi havia un home que també sopava i ens va demanar quina llengua parlàvem i nosaltres li vàrem dir que mallorquí.

I ell, encara que era estranger, en castellà ens va contestar: de dónde sóis?

I li diguérem de Campos, Mallorca. I ell digué: "Ah, Campos, allí hay una pastelería donde hacen las mejores ensaimadas del mundo" i nosaltres li vàrem dir:" sí, som nosaltres que les feim". És una anècdota curiosa, però que t'omple de satisfacció.

Una altra anècdota és que una vegada una dona al mig dia va venir a comprar cremadillos i es va queixar perquè eren més cars que a Palma, al final se'ls va dur. Però quan a l'horabaixa va tornar a passar es va aturar per dir-nos que ja no se'n recordava de què havien costat però sí de tan bons com havien estat.

També el rector em diu moltes vegades "estic cansat que els alemanys vénguin a la rectoria a demanar-me on és la pastisseria Pomar".

També hi ha una revista alemanya de turisme que, sense nosaltres saber-ho ni dir-nos res, quan parla de Campos parla del quadre d'en Murillo i de la pastisseria Pomar. I això, sense nosaltres saber res, ni haver-ne parlat, ho trobam molt curiós. Dóna ànims perseguir fent feina.

Estau satisfets que tots els vostres fills i filles hagin volgut continuar la tradició familiar?

A nivell professional, sí però, evidentment, ha suposat moltes inversions, molts maldecaps que si haguessin seguit un altre camí no hagués importat fer i no hauríem tengut.

Ara bé, la veritat és que podem estar molt contents d'ells perquè són persones que han assumit responsabilitats, tenen un amor molt gran per la feina. Això representa una gran satísfacció

De quins productes dels que elaborau vos sentiu especialment orgullós i quins són originals de la casa?

Mira, et diré que ara del que estic més satisfet és del pa. Jo mai no havia fet pa i quan en feia sempre em sortia malament, fins i tot, un parell d'anys no en vàrem fer gens, el compràvem tot a en Pere del forn perquè el fa molt bo.l encara compram el que duim a Palma perquè a les hores que parteixen cap a Palma nosaltres encara no el tenim cuit.

Però quan en Pere Veler es va retirar, li vaig demanar que m'ensenyàs a fer pa perquè volia que la gent que anava a comprar-ne a ca seva ara poguessin venir a ca nostra. I va venir, me'n va ensenyar i ara la gent està molt contenta del pa que feim i jo també.

Respecte a les ensáimadas, de cada dia en feim més i els clients que passen ja ens les comanen amb antelació per por de quedar-se sense. Cada any treim qualque producte nou, no quedar-se estancats és molt important per una empresa,. Ara vàrem anar a Galícia i vaig aprendre a fer unes orellanes que tothom que les ha provades diu que són molt bones. Molt millor que les nostres perquè la pasta és molt més rica. Una altra novetat que hem incoroporat aquest any és la panada gallega i els moussos de plàtan amb crema de xocolata.

Els joves són els que van innovant més, van a molts de cursos i tenen molts bons contactes.

Una de les virtuts de can Pomaret és que no ens conformam mai amb la feina que feim, sempre ho volem fer millor. I prova d'això és que de vegades qualcú m'ha dit "escolta, Francesc, tenc un compromís, m'has de fer tal i tal cosa i hem de quedar bé encara que em costi més doblers" i jo sempre contest. "si sabés fer qualque cosa més bona de la que faig, ja ho faria. Del que feim tria el que vulguis, però no em demanis que ho faci millor, perquè si ho sabés fer ja ho faria".

Com s'organitza la feina del dia a dia?

Ara cada membre de la família té una àrea de responsabilitat dins l'empresa: en Biel Mayans du la part administrati va que és una tasca molt important i ho fa molt bé; en Maties té la responsabilitat de l'organització de l'obrador de Palma i alguns productes només els fa l'obrador de Palma per a les quatre tendes i, d'altres, només els feim nosaltres per a les quatre tendes; na Cati és la responsable de la tenda del carrer Manacor; na Inés és la que du la tenda del carrer de Santa Maria del Sepulcro; a Campos, na Fàtima se'n cuida de tot allò que es relacioni amb la xocolata: bombons, mones de Pasqua i també tot el relacionat amb bufets; en Miquel, du la part de l'obrador de Campos de pastisseria; la meva dona, el tema de les panades i compra de material i jo estic un poc de comodí per tot allà on faci falta. Com que som l'únic que ho sé fer tot, com aquell que diu, quan n'hi ha un de vacances, jo ocup el seu lloc. No tenc cap lloc fix, però hi som sempre.

Creis que seria positiu que els productes que surten d'aquí anassin acompanyats d'un nom específic i que els identifiqués com a mallorquins?

Jo crec que el fonamental, des del meu punt de vista, és la feina ben feta.

Un dels pastissos que vaig crear i va ser en ocasió d'una Setmana de Cuina Mallorquina va ser el músic. N'hi ha molts que en fan però com em va dir un, n'hi ha molts que desafinen de músics. S'han de fer així com toca: no és igual fer la pasta de full amb sáim que amb mantega, no és igual fer una crema amb llet, vermell d'ou, canyella, llimona, nata que fer una llet de polvos i aigua.

Els productes que utilitzen han de ser sempre de la màxima qualitat, han de tenir un bon forn, sense que surtin ni massa cruus ni massa cuits. Com dic, no basta només fer pastissos. I si en queden dos de malament, s'han de saber tirar al fems, això és molt important.

Quan fas els productes no has d'escatimar ni en qualitat ni amb abundància. La meva dona sempre diu que quan fa les panades, a l'hora de posar-hi la carn, la mà no li torna mai enrera, les omple bé perquè la gent ha de passar gust de menjar una panada de carn, no pot ser plena de vent. Ara, per a Pasqua, hem emprat més de mil quilos de carn de xot.

Alguna recepta especial per tenir bon personal a l'empresa?

El personal aguanta aquí. Això no vol dir que no hàgim tengut qualque cabra coixa, però hem procurat llevar-nos-la de damunt. Jo el que valor més en els meus empleats és que siguin bones persones i vagin amb bona fe. Si tenen aquestes dues qualitats ja tenen el noranta per cent guanyat. Intentam que els doblers no siguin l'aspecte principal, que la persona vagi per davant els doblers. I si hi ha un problema amb una persona, sigui del caire que sigui, procuram parlar-ne i arreglarho.

AI llarg d'aquests anys ben segur que haureu comptat amb gent famosa com a clients de ca vostra?

Sí, sempre se n'aturen. Ha vingut na Sara Montiel, molts jugadors del Mallorca, el Marquès de Griñon, en Miguel Bosé, en Jimmy Giménez Arnau... A Palma tenen un llibre aposta per a les persones que el vulguin signar.

Però vaja, per a mi tots són iguals. El que vull és que tothom quedi satisfet amb els productes que oferim.

Ara, amb motiu dels 100 anys fareu alguna cosa en especial?

Simplement ens agradaria fer una festeta dia 12 de maig coincidint amb la Fira. Hem de demanar a l'ajuntament permís per treure un parell de taules al carrer davant ca nostra per convidar tots els campaners a un poc de cava i rebosteria. D'aquesta manera volem compartir amb el poble de Campos aquests 100 anys de la Pastisseria Pomar i agrair-los la confiança dipositada en nosaltres durant tants d'anys.

Aquesta confiança de la que ens parla en Francesc Pomar no es gratuïta, s'ha hagut de guanyar dia a dia i això ben segur que ell ho sap millor que ningú. Els volem felicitar en el moment de complir aquest primer segle d'existència i esperar que per molts d'anys ens puguin seguir endolcint aquest moments un tant especials i a satisfer aquest delits que adesiara ens sobrevenen. Enhorabona i molts d'anys, ben segur que qualsevol dia s'haurà de reconèixer què ha suposat, què suposa i què ha de suposar, encara, Can Pomar per a Campos.

Antònia Sitjar

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

molt dura, no és com ara que amb les noves teconologies tens moltes ajudes. La meva padrina era l'encarregada de fer els bunyols amb un fogó de carbó i sempre havíem d'estar pendents d'ella: quan no li faltava carbó li faltava oli. També fèiem rosaris, coques bambes per Nadal i per Pasqua, panades. S'usava repartir el pa per les cases, coure les panades que ens duien les mestresses de casa. També enviàvem panets i ensaïmades amb el tren a S'Alqueria Blanca, Ses Salines, Calonge, S'Horta...

En quin moment podem dir que es comencen a introduir els canvis més importants en el vostre negoci?

Després de casat, vaig anar a un curset de pastisseria a Sant Cugat del Vallés, l'any 64 i allà jo vaig veure un horitzó on podia desenvolupar la professió de pastisseria, també va coincidir amb el boom del turisme i, tot això va fer que amb la meva inquietud com a empresari jove vaig voler revolucionar amb noves matèries, amb nous productes. Allà vaig conèixer molts productes que a Mallorca no s'havien conegut mai com les pastes de te, els croíssants, els bombons, les mones de Pasqua, el roscon de Reis, les tortades gelades o semigelades, la rebosteria, la trufa... Fins aleshores el màxim que havíem fet era muntar nata per farcir ensaïmades. Quan vaig venir del viatge ja vaig comentar amb mon pare que aniria bé muntar un obrador únicament per pastisseria i així ho férem al pati que abans s'utilitzava als diumenges horabaixa per venir a menjar un gelat, o estar una estona a la fresca... Aquest pati es va cobrir i es va fer l'obrador i a partir d'aquí ja vàrem començar a fer pastisseria cada dia, repartir tortades pels hotels, vaig fer molts de cursos, també vaig muntar una escola de pastisseria a Campos l'any 68 per alumnes de tota Mallorca, vaig contactar amb un gran pastisser de León i venia aquí a fer-nos cursos i després jo anava a León també a fer-ne.

Quina acollida va tenir l'escola de pastisseria que vàreu muntar?

A l'escola de pastisseria va venir molta gent important, com n'Espinàs de Barcelona, que va fer un curs de mones de Pasqua, entre molts d'altres. Crec que aquests cursos varen ser molt positius perquè vàrem aprendre molt un dels altres, fins en aquells moments molts de forners i pastissers es miraven com els fesols i tenien en secret totes les seves receptes; l'escola de pastissería va servir per obrir-se uns cap als altres perquè és ben clara una qüestió: qui sap qualque cosa i ho transmet a la resta sempre s'enriqueix. N'hi ha que pensen que per tenir-ho en secret són els més rics del món i van ben equivocats: el que és més guapo és passar-ho sense cap tipus de complex i les persones que reben de tu, automàticament o bé per agráiment o com a senyal d'alegria et transmeten el que saben ells. I això funciona sempre.

L'escola va durar catorze o quinze anys, però quan vàrem fer les ampliacions ho vàrem deixar.

Heu servit a altres forns o sempre heu treballat per a vosaltres?

De l'any 70 al 79 vàrem tenir una panificadora al camí de Ses comunes on fèiem feina per als hotels: pa i pástisseria, però aviat ho vaig deixar anar perquè l'hosteleria et demana preu però no qualitat i això no anava dins la línia que jo volia per al meu negoci. Jo he volgut oferir sempre la màxima qualitat í vàrem tancar la panificadora. Em vaig estimar més fer feina per sevir a les nostres botigues, perquè per servir als hotels ens quedàvem sense rebosteria. No vaig voler jugar a aquesta guerra de I'hosteleria, vaig voler fer la feina el millor possible i els nostres fills han crescut també amb aquesta idea.

Al 88 vàrem fer una expansió cap a Palma ja que tots els fills volien continuar amb la professió de pastissers. Per a la meva dona i per a mi, ens bastava amb el forn de Campos però veient els fills vàrem expandir-nos cap a Ciutat.

I el negoci ha seguit creixent, vos heu fixat un límít?

Actualment som 46 persones que feim feina a l'empresa. Crec que el millor de tot és que tot el que venem a les nostres botigues ho feím nosaltres.

En aquests moments tenim quatre tendes: dues a Palma i dues a Campos i trobam que és el que podem dominar amb l'equip familiar que tenim i no volem créixer més. Si volguéssim tenir més tendes perdríem la nostra identitat com a artesans i no volem perdre de cap manera la imatge que tenim.

Deu ser un motiu d'orgull que la paraula Can Pomar o Can Pomaret, com deim aquí, sigui sinònim de qualitat.

És clar que sí. Nosaltres tenim vàries anècdotes relacionades amb aquest punt, una és aquesta: L'any 87, en ocasió de les nostres noces d'argent vàrem anar de viatge a París i aquest dia sopàrem a Màxim"s ó i, estàvem conversant allà quan de sobte, al costat de nosaltres, hi havia un home que també sopava i ens va demanar quina llengua parlàvem i nosaltres li vàrem dir que mallorquí.

I ell, encara que era estranger, en castellà ens va contestar: de dónde sóis?

I li diguérem de Campos, Mallorca. I ell digué: "Ah, Campos, allí hay una pastelería donde hacen las mejores ensaimadas del mundo" i nosaltres li vàrem dir:" sí, som nosaltres que les feim". És una anècdota curiosa, però que t'omple de satisfacció.

Una altra anècdota és que una vegada una dona al mig dia va venir a comprar cremadillos i es va queixar perquè eren més cars que a Palma, al final se'ls va dur. Però quan a l'horabaixa va tornar a passar es va aturar per dir-nos que ja no se'n recordava de què havien costat però sí de tan bons com havien estat.

També el rector em diu moltes vegades "estic cansat que els alemanys vénguin a la rectoria a demanar-me on és la pastisseria Pomar".

També hi ha una revista alemanya de turisme que, sense nosaltres saber-ho ni dir-nos res, quan parla de Campos parla del quadre d'en Murillo i de la pastisseria Pomar. I això, sense nosaltres saber res, ni haver-ne parlat, ho trobam molt curiós. Dóna ànims perseguir fent feina.

Estau satisfets que tots els vostres fills i filles hagin volgut continuar la tradició familiar?

A nivell professional, sí però, evidentment, ha suposat moltes inversions, molts maldecaps que si haguessin seguit un altre camí no hagués importat fer i no hauríem tengut.

Ara bé, la veritat és que podem estar molt contents d'ells perquè són persones que han assumit responsabilitats, tenen un amor molt gran per la feina. Això representa una gran satísfacció

De quins productes dels que elaborau vos sentiu especialment orgullós i quins són originals de la casa?

Mira, et diré que ara del que estic més satisfet és del pa. Jo mai no havia fet pa i quan en feia sempre em sortia malament, fins i tot, un parell d'anys no en vàrem fer gens, el compràvem tot a en Pere del forn perquè el fa molt bo.l encara compram el que duim a Palma perquè a les hores que parteixen cap a Palma nosaltres encara no el tenim cuit.

Però quan en Pere Veler es va retirar, li vaig demanar que m'ensenyàs a fer pa perquè volia que la gent que anava a comprar-ne a ca seva ara poguessin venir a ca nostra. I va venir, me'n va ensenyar i ara la gent està molt contenta del pa que feim i jo també.

Respecte a les ensáimadas, de cada dia en feim més i els clients que passen ja ens les comanen amb antelació per por de quedar-se sense. Cada any treim qualque producte nou, no quedar-se estancats és molt important per una empresa,. Ara vàrem anar a Galícia i vaig aprendre a fer unes orellanes que tothom que les ha provades diu que són molt bones. Molt millor que les nostres perquè la pasta és molt més rica. Una altra novetat que hem incoroporat aquest any és la panada gallega i els moussos de plàtan amb crema de xocolata.

Els joves són els que van innovant més, van a molts de cursos i tenen molts bons contactes.

Una de les virtuts de can Pomaret és que no ens conformam mai amb la feina que feim, sempre ho volem fer millor. I prova d'això és que de vegades qualcú m'ha dit "escolta, Francesc, tenc un compromís, m'has de fer tal i tal cosa i hem de quedar bé encara que em costi més doblers" i jo sempre contest. "si sabés fer qualque cosa més bona de la que faig, ja ho faria. Del que feim tria el que vulguis, però no em demanis que ho faci millor, perquè si ho sabés fer ja ho faria".

Com s'organitza la feina del dia a dia?

Ara cada membre de la família té una àrea de responsabilitat dins l'empresa: en Biel Mayans du la part administrati va que és una tasca molt important i ho fa molt bé; en Maties té la responsabilitat de l'organització de l'obrador de Palma i alguns productes només els fa l'obrador de Palma per a les quatre tendes i, d'altres, només els feim nosaltres per a les quatre tendes; na Cati és la responsable de la tenda del carrer Manacor; na Inés és la que du la tenda del carrer de Santa Maria del Sepulcro; a Campos, na Fàtima se'n cuida de tot allò que es relacioni amb la xocolata: bombons, mones de Pasqua i també tot el relacionat amb bufets; en Miquel, du la part de l'obrador de Campos de pastisseria; la meva dona, el tema de les panades i compra de material i jo estic un poc de comodí per tot allà on faci falta. Com que som l'únic que ho sé fer tot, com aquell que diu, quan n'hi ha un de vacances, jo ocup el seu lloc. No tenc cap lloc fix, però hi som sempre.

Creis que seria positiu que els productes que surten d'aquí anassin acompanyats d'un nom específic i que els identifiqués com a mallorquins?

Jo crec que el fonamental, des del meu punt de vista, és la feina ben feta.

Un dels pastissos que vaig crear i va ser en ocasió d'una Setmana de Cuina Mallorquina va ser el músic. N'hi ha molts que en fan però com em va dir un, n'hi ha molts que desafinen de músics. S'han de fer així com toca: no és igual fer la pasta de full amb sáim que amb mantega, no és igual fer una crema amb llet, vermell d'ou, canyella, llimona, nata que fer una llet de polvos i aigua.

Els productes que utilitzen han de ser sempre de la màxima qualitat, han de tenir un bon forn, sense que surtin ni massa cruus ni massa cuits. Com dic, no basta només fer pastissos. I si en queden dos de malament, s'han de saber tirar al fems, això és molt important.

Quan fas els productes no has d'escatimar ni en qualitat ni amb abundància. La meva dona sempre diu que quan fa les panades, a l'hora de posar-hi la carn, la mà no li torna mai enrera, les omple bé perquè la gent ha de passar gust de menjar una panada de carn, no pot ser plena de vent. Ara, per a Pasqua, hem emprat més de mil quilos de carn de xot.

Alguna recepta especial per tenir bon personal a l'empresa?

El personal aguanta aquí. Això no vol dir que no hàgim tengut qualque cabra coixa, però hem procurat llevar-nos-la de damunt. Jo el que valor més en els meus empleats és que siguin bones persones i vagin amb bona fe. Si tenen aquestes dues qualitats ja tenen el noranta per cent guanyat. Intentam que els doblers no siguin l'aspecte principal, que la persona vagi per davant els doblers. I si hi ha un problema amb una persona, sigui del caire que sigui, procuram parlar-ne i arreglarho.

AI llarg d'aquests anys ben segur que haureu comptat amb gent famosa com a clients de ca vostra?

Sí, sempre se n'aturen. Ha vingut na Sara Montiel, molts jugadors del Mallorca, el Marquès de Griñon, en Miguel Bosé, en Jimmy Giménez Arnau... A Palma tenen un llibre aposta per a les persones que el vulguin signar.

Però vaja, per a mi tots són iguals. El que vull és que tothom quedi satisfet amb els productes que oferim.

Ara, amb motiu dels 100 anys fareu alguna cosa en especial?

Simplement ens agradaria fer una festeta dia 12 de maig coincidint amb la Fira. Hem de demanar a l'ajuntament permís per treure un parell de taules al carrer davant ca nostra per convidar tots els campaners a un poc de cava i rebosteria. D'aquesta manera volem compartir amb el poble de Campos aquests 100 anys de la Pastisseria Pomar i agrair-los la confiança dipositada en nosaltres durant tants d'anys.

Aquesta confiança de la que ens parla en Francesc Pomar no es gratuïta, s'ha hagut de guanyar dia a dia i això ben segur que ell ho sap millor que ningú. Els volem felicitar en el moment de complir aquest primer segle d'existència i esperar que per molts d'anys ens puguin seguir endolcint aquest moments un tant especials i a satisfer aquest delits que adesiara ens sobrevenen. Enhorabona i molts d'anys, ben segur que qualsevol dia s'haurà de reconèixer què ha suposat, què suposa i què ha de suposar, encara, Can Pomar per a Campos.

                                                                                                Antònia Sitjar